U PORCAFONU.
U PORCAFONU.
A me rninnanna a mamma di Babbà, di Zi' Paulu, ùn era micca di Purgu, era da A Mola. era Stefani.
È muntanàiani da supr'à a Sarra, na Contra llu Frassu.
Si chjamàia ZIA Maria Rosa. Era firmata vìdiva è certi ni vulìani appruffittà pa arrubà a so robba.
Alora, idd'hè andata in tribunali è c'era un ghjùdici chi a difindìa, dicia:
— Lacheti parlà a vìdiva!
E Paulu avarà avutu deci anni.
Aìutàia a so mamma com'è tutti ì ziteddi in quiddi tempi.
Alora, un ghjornu, Zia Maria Rosa hà dittu à u so fiddolu :
— Va 'ghià ùn pocu à dà un'uchjata à i nosci purceddi !
Parchì avìani una lòvia ch'era parturita, era catiddata.
U ziteddu hè andatu.
Era n'un chjosu, sutt'à un castagnu, è quand'idd'hè ghjuntu culà, in mezzu à purcidduchji, ci n'era unu chi t'avìa u culori ll’oru, lucicàia com'è una pezza di vinti franchi !
U ziteddu hè vultatu currindu par cuntalla à a mamma :
---Aghju vistuu un purcidduchju n'oru in mezzu à i nosci porci!
Hè andata à veda, ma quand'idd'hè ghjunta culà, ùn c'era più, u purcidduchju era sparitu.
Alora, a mamma hà dittu à u fiddolu :
--- U vidi, u me fiddolu, vol'dì chi tù ha'da avè a scianza ! Era u Purcafonu ! Ha 'da avè a scianza !
Alora, quandi u fiddolu, Antonu, hè ghjuntu incù i gallona di culineddu, Zi Paulu hà dittu :
— Credu ch'idd'hè parchì aghju vistu u Purcafonu ! U chjamàiani u Purcafonu.
Ci n'era monda chi u vidìani com'è una finzioni !
U purcidduchiu d'oru lucicàia com'è una muneta n'oru, è dopu, ùn si vidia più !
Quand'iddu si vidia u Purcafonu, ci vulìa à ghjittalu una cuperta annantu è dì :
Ghjè copru a to vargugna, Tu fasci a me miseria !
« Contra Salvatica : légendes et contes de Corse du Sud » M. Giacomo Marcellesi, Edisud 1989
Proposé par Claude Franceschi.
Source photo : jardin chic
U PORCAFONU.
Ma grand-mère, la mère de papa, de Zi' Paulu, n'était pas de Purgu, elle était d'A Mola, c'était une Stefani.
Et ils transhumaient au-dessus de Serra, à Contra llu Frassu.
Elle s'appelait Zia Maria Rosa.
Elle s'était retrouvée veuve et certains voulaient en profiter pour lui dérober son bien.
Alors, elle était allée au tribunal, et il y avait un juge qui la défendait.
Il disait :
— Laissez parler la veuve !
Paul avait peut-être dix ans.
Il aidait sa mère, comme tous les enfants en ce temps-là.
Alors, un jour, Zia Maria Rosa a dit à son fils :
— Va donc un peu jeter un coup d'œil sur nos cochons !
Parce qu'ils avaient une truie qui avait mis bas.
L'enfant est allé.
C'était dans un enclos, sous un châtaignier, et quand il est arrivé là-bas, au milieu des petits cochons, il y en avait un qui avait la couleur de l'or, qui brillait comme une pièce de vingt francs.
L'enfant est revenu en courant pour le raconter à sa mère :
- --- J'ai vu un petit cochon d'or au milieu de nos cochons !
Elle est allée voir, mais quand elle est arrivée là-bas, il n'y était plus, le cochon avait disparu.
Alors, la mère avait dit à son fils :
--- Tu vois, mon fils, ça veut dire que tu vas avoir de la chance ! C'était le Purcafunu ! Tu vas avoir de la chance !
Alors, quand son fils est arrivé avec les galons de colonel, Zi Paulu disait :
--- Je crois que c'est parce que j'ai vu le Purcafonu ! On l'appelait le Purcafonu !
Il y en avait beaucoup qui le voyaient, comme une apparition.
Le petit cochon d'or brillait comme une monnaie d'or et après, on ne le voyait plus !
Quand on voyait le Purcafonu, il fallait jeter sur lui une couverture et dire :
« Moi, je couvre ta honte, Toi, tu caches ma misère ! »
« Contra Salvatica : légendes et contes de Corse du Sud » M. Giacomo Marcellesi, Edisud 1989
Proposé par Claude Franceschi.
Source photo : jardin chic
